Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.

Ask this episode

“What did the council decide on item 42?” — answered with the speaker and the moment.

Transcript

Related